Pablo da Silveira descriu tres paradigmes per encarar el concepte d'educació cívica; el paradigma terapèutic, el de les normes i el de les virtuts cíviques.
Doncs l'educació cívica pot anar enfocada cap a la persona (motivacions, interessos, etc.) o bé cap a les normes socials.
El primer paradigma, el terapèutic, faria referència a la persona ja que se li dóna molta importància al fet de que la manera de ser de les persones farà a la societat i per tant les seves normes.
Doncs cal formar a bones persones perquè la societat en general sigui bona. Però quin és el concepte de bondat? És el mateix per a tothom? Quina és la millor manera de ser bons? On hi ha els límits entre bo-dolent? ... És un paradigma que no acaba de convèncer. Hem de poder ser tots diferents i conviure en un mateix lloc. Doncs no hem serveix crear un únic model de persona per a poder fer una societat justa.
El segon paradigma, el de les normes, consisteix en fer un conjunt de normes justes per a esdevenir una societat justa. Doncs tornem a estar en el mateix. Qui fa aquestes normes? Realment són normes justes? o estan condicionades pels ideals del poder governant? Realment aquestes normes faran de la societat una societat més justa? o més injusta? ...i si davant la societat et comportes de manera justa però en els àmbits més privats (com el familiar) et comportes de manera injusta?
El tercer paradigma, de les virtuts cíviques, ens diu que cal una barreja dels anteriors paradigmes. Necessitem normes externes i també les persones hem de tenir certes virtuts perquè la societat sigui justa.
Doncs cap d'aquests paradigmes m'acaba de convèncer; una bona educació cívica i unes normes per a fer possible una societat justa, és irreal. Doncs la justícia en aquest país no hi té cabuda. S'hauria de reinventar una nova paraula per definir el que antigament s'anomenava justícia, perquè aquesta, ja fa temps que no està entre nosaltres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario